Montse Gómez: Som més que un cos físic.

La Montse és una apassionada de la Vida entesa com un tot amb l’ésser interior i espiritual que som tots.

Els seus estudis de filologia espanyola, han marcat una cura per la profunditat i el detall, i això l’ha portat a transcendir de manera subtil però impactant un episodi dolorós de la seva vida, que li va marcar un abans i un després.

Autora del preciós llibre T’ofereixo les meves ales, ens explica en aquesta entrevista la seva manera d’entendre la vida i com comparteix la seva saviesa amb qui la necessita, com a mitja i acompanyant en el dol.

Què creus que és important per a les persones quan perden un ésser estimat? Quin tipus de suport, segons la teva pròpia experiència, necessiten?

M.G. Crec que, com a societat, encara tenim una assignatura pendent amb el dol. Moltes vegades no sabem què dir i, amb la millor intenció, recurrim a frases com: «No ploris», «Has de ser fort/a», «La vida continua» o «El temps ho cura tot». Entenc que neixen del desig d'ajudar, però qui està patint no necessita que li treguin el dolor ni que li animin a passar pàgina com més aviat millor. Necessita sentir-se escoltat, comprès i respectat en el seu procés.

Des de la meva pròpia experiència, després de la mort del meu marit, vaig descobrir que el que més ajudava no era que algú intentés treure'm del dolor, sinó que hi hagués persones capaces de romandre al meu costat sense voler canviar el que estava vivint. Persones que sabessin escoltar, sostenir el silenci quan calia i respectar el meu procés. Amb el temps vaig comprendre que acompanyar un dol no consisteix a "arreglar" ningú. Consisteix a oferir presència, respecte i humanitat. A transmetre, amb la nostra actitud, que no hi ha res de dolent en sentir el que es sent.

I hi ha una altra cosa que, per a mi, també és molt important. Arriba un moment en què moltes persones descobreixen que, tot i que la mort canvia moltes coses, l'amor no desapareix, no posa fi al vincle amb qui estima. La relació amb aquesta persona ja no és la mateixa, però el vincle pot seguir viu d'una altra manera. L'amor no desapareix amb la mort. Pot canviar de forma, pot aprendre un llenguatge nou, però segueix sent aquí. Comprendre això ha suposat un abans i un després per a moltes de les persones a les quals he acompanyat... i també per a mi.

Per això, si hagués de resumir en una sola frase el que crec que necessita una persona que està passant un dol, diria això: no necessita que li tornin la vida que tenia. Necessita que algú l’acompanyi, amb respecte i sense presses, mentre aprèn a viure la nova vida que la pèrdua ha deixat.

Els tallers que realitzes d'introducció i suport al despertar de la mediumnitat, com van sorgir, què t'ha inspirat a fer-los? M.G. En realitat, els meus tallers van néixer de la unió de dues grans passions que han marcat la meva vida. La primera és l'ensenyament. Durant més de trenta anys vaig ser professora de Llengua i Literatura a Educació Secundària. Ensenyar mai va ser només una feina per a mi; sempre vaig sentir que era una manera d'acompanyar les persones en el seu creixement. Em apassionava transmetre coneixements, despertar la curiositat, motivar, inspirar i veure com cada alumne descobria capacitats que ni siquera sabia que tenia. La segona passió va arribar d'una manera completament inesperada: la mediumnitat.

Amb el temps vaig comprendre que el meu major obstacle no era la mediumnitat, sinó el meu propi ego: aquella veu que constantment qüestionava, comparava i em feia sentir insuficient. Aprendre a confiar en l'experiència, més que en el judici de la meva ment, va ser una de les lliçons més importants de tot aquest procés.

I precisament per haver recorregut aquest camí, avui sé que moltes de les persones que arriben als meus tallers senten exactament el mateix que jo vaig sentir. Dubten d'elles mateixes, creuen que no són capaces o pensen que la mediumnitat és un do reservat a uns pocs. La meva pròpia experiència m'ha demostrat que no és així.

Va ser llavors quan vaig comprendre que podia unir allò que sempre havia estimat ensenyar amb aquest nou món que havia transformat la meva vida. Vaig sentir que no tenia sentit guardar per a mi tot allò aprés. Volia compartir-ho, acompanyar altres persones i ajudar-les a descobrir que la mediumnitat no consisteix només a establir contacte amb el món espiritual, sinó també a desenvolupar una sensibilitat més profunda cap a la vida, cap a un mateix i cap a l’amor que mai desapareix.

Els meus tallers van néixer d'aquest desig: ensenyar des de l'experiència, acompanyar des de la humilitat i transmetre un missatge que considero profundament esperançador: que el vincle amb qui estimem no acaba amb la mort i que, en més o menys mesura, tots podem aprendre a percebre aquest amor que continua present.

Com creus que canviaria el món i la societat quan els éssers humans entenguin que som molt més que un cos físic?

M.G. Crec que canviaria moltíssim.

Per a mi, el veritable canvi no està només a pensar que la vida continua després de la mort. El veritable canvi comença quan una persona s’obre a la possibilitat que som molt més que un cos físic. Perquè, quan això passa, també comença a mirar la vida d’una altra manera.

A moltes persones els sorprèn que jo parli tant de la mort. Pensin que ha de ser un tema trist. Tot i això, la meva experiència ha estat justament el contrari. Com més m’he acostat a la mort, més he après a valorar la vida. Avui gaudeixo molt més de les coses senzilles, dono menys importància a preocupacions que abans em semblaven enormes i procuro dedicar més temps a les persones que estimo.

També crec que viuríem amb menys por. Menys por de perdre, de controlar tot el que ens passa o de buscar constantment l'aprovació dels altres. Potser ens adonaríem que el que realment importa no és el que tenim, sinó com vivim, com estimem i com tractem les persones que es creuen en el nostre camí.

També penso que ens convertiríem en una societat més compassiva. Comprendre que tots estem vivint una experiència humana, amb les nostres alegries, les nostres ferides i els nostres aprenentatges, ens ajudaria a jutjar menys i a acompanyar-nos més.

Hi ha una altra reflexió que m’acompanya des de fa temps. De vegades penso que el major problema no és que les persones tinguem por a la mort. Potser el veritable problema és que moltes vegades no sabem realment qui som.

Si visquéssim amb la certesa o, almenys, amb l’experiència interior, que la nostra essència va molt més enllà del cos, crec que la nostra manera de relacionar-nos canviaria profundament. Hi hauria menys necessitat de competir, de demostrar, de controlar o de viure des de la por. Ens seria molt més fàcil actuar des de l’amor, la compassió i el respecte.

Evidentment, no crec que això signifiqués que desapareixerien totes les dificultats. La vida seguiria presentant-nos reptes, pèrdues i moments d’obscuritat. Jo mateixa penso que la llum i l’ombra formen part de l’experiència humana i que ambdues tenen molt a ensenyar-nos. Però, encara així, crec que viuríem aquesta obscuritat des d’un lloc molt diferent si no oblidéssim qui som en essència.

No pretenc convèncer ningú perquè pensi com jo. Cada persona té el seu propi camí i les seves pròpies creences. L'únic que m'agradaria és convidar a mantenir la ment i el cor oberts. Perquè la ment oberta no consisteix a creure-ho tot; consisteix a no donar per impossible allò que encara no entenem.

Al final, potser el canvi més gran no seria descobrir que la vida continua més enllà de la mort. El veritable canvi seria comprendre que, precisament perquè som molt més que un cos físic, som aquí per aprendre a estimar. I quan un ho entén, ja no només canvia la seva manera de mirar la mort; canvia, sobretot, la seva manera de viure.

Tu sempre expliques que abans de patir la pèrdua d'un ésser estimat, no creies gens en la vida després de la pèrdua del cos físic. Pots explicar-nos com va ser aquesta transició?

M.G. Sí, durant la major part de la meva vida vaig ser una persona profundament escèptica. No m'interessaven especialment aquests temes i, si algú m'hagués dit aleshores que algun dia parlaria de mediumnitat, de consciència o de la continuïtat de la vida, probablement hauria rigut.

La seva pèrdua va ser, sens dubte, l'esdeveniment més dolorós de la meva vida. El patiment va ser immens, però, d'una manera que mai hauria imaginat, aquest mateix dolor també va obrir una porta que fins aleshores havia restat completament tancada per a mi.

A poc a poc van començar a passar experiències que no sabia com explicar. La meva primera reacció va ser dubtar-ne. Cercava explicacions racionals, pensava que potser tot era conseqüència del dol o de la meva necessitat de trobar sentit a allò que estava vivint.

Però les experiències van continuar. Van ser moltes, molt variades i, sobretot, profundament transformadores. De vegades bromeo dient que ni les pel·lícules de Steven Spielberg podrien competir amb la creativitat del meu marit i del seu "equip espiritual". I, tot i que ho dic amb un somriure, el cert és que hi va haver moments en què vaig pensar: «Això ja no hi ha manera humana d’explicar-ho».

Jo no vaig arribar a l’espiritualitat perquè necessités creure. Hi vaig arribar perquè les experiències que vivia m’obligaven a fer-me preguntes que abans mai m’havia plantejat. No em demanaven un acte de fe; m’invitaven a observar-les amb honestedat.

A partir d’aquí va començar un llarg camí de recerca. Vaig llegir, estudiar, investigar, assistir a cursos, conèixer persones que portaven anys dedicant-se a la mediumnitat i vaig anar ampliant poc a poc la meva manera de comprendre la realitat.

Tot i això, el canvi més important no va ser intel·lectual. Va ser interior.

No vaig passar simplement de no creure a creure. Vaig passar de viure convençuda que la consciència acabava amb la mort a experimentar que l’amor i la consciència podien continuar expressant-se d’una altra manera. Aquesta diferència va transformar completament la meva manera d’entendre l’existència.

Avui no intento convèncer ningú de res. Entenc perfectament l’escepticisme perquè jo també el vaig viure. La meva intenció mai no és demanar a les persones que creguin en el que jo crec, sinó convidar-les a explorar, a fer-se preguntes i, si arriba el moment, a permetre’s viure les seves pròpies experiències.

Perquè, al final, van ser les experiències, i no les creences, les que van transformar la meva vida.

 Quines senyals rellevants has pogut observar des de la teva pròpia experiència que provenen de la dimensió espiritual?

M.G. He viscut molts fenòmens que, des de la meva experiència, no he pogut explicar només des d’una perspectiva racional. Els primers van començar poc després de la mort del meu marit. Sentia la seva presència d’una manera tan intensa que, en ocasions, vaig arribar a percebre el fregament dels seus llavis sobre els meus o el contacte de les seves mans. Van ser experiències profundament reals per a mi i van marcar l’inici d’un camí que mai hauria imaginat recórrer. Es tractava d’experiències físiques i perceptives que no encaixaven en la meva visió racional. La meva primera reacció no va ser “què espiritual”. Va ser: “m’estic tornant boja”. Jo mai no he cregut en una vida després de la mort, més aviat, no podia entendre les persones que sí que hi creien.

El meu marit va haver-se d'esforçar molt per fer-me creure que encara estava al meu costat i que no havia mort. Suposo que per a ell va ser tan difícil de creure com per a mi, ja que tant ell com jo mai no hem cregut en res d'això, ja saps, aquestes “ximpleries paranormals” com solíem anomenar-les.

Podria nomenar centenars i centenars d'experiències, però això ens portaria hores i hores. Explicaré només sis per il·lustrar la gran feina feta pel meu marit i el “seu equip” des de l'altre món.

La llum que entra al cos

A la nit, estirada al llit, amb els ulls completament oberts, vaig veure i sentir una esfera de llum blanca molt intensa, cristal·lina, que es va introduir directament al meu cos, a l'alçada de l'estómac. No va ser una imaginació: va ser una experiència física. Vaig sentir clarament com penetrava i com exercia una pressió des de dins.

En un instant, aquella llum "va esclatar" i es va expandir per tot el meu cos, des dels peus fins al cap. La sensació va ser indescriptible: una ona de pau profunda, una calma absoluta, una tranquil·litat que no venia de mi. Em va deixar en un estat de serenitat que contrastava radicalment amb el dolor que estava vivint.

La llum que transforma la por en felicitat

Tretze dies després, l'experiència es va repetir, però aquesta vegada la llum va entrar per la meva gola. Durant uns segons vaig sentir que no podia respirar, com si alguna cosa immensa m'estigués travessant. De nou l'esfera de llum blanca va explotar dins meu i va recórrer tot el meu cos.

I va passar alguna cosa que em va descol·locar profundament: el que vaig sentir no va ser por, sinó una felicitat immensa. Una felicitat pura, inexplicable, que no tenia res a veure amb eufòria emocional. Era una felicitat serena, expansiva, com si alguna cosa em mostrés que la mort no era el final.

El bitllet de tren

Exactament tres mesos després de la mort del meu marit, el meu fill va trobar a la golfes de casa nostra un bitllet de tren recolzat sobre una màquina d'esport. Va baixar corrents, molt alterat, demanant-me que mirés la data i l'hora. El bitllet marcava el 8 de desembre a les 13:20. Era exactament el dia i l'hora en què el seu pare havia mort. Ningú havia estat a les golfes. No era un bitllet nostre. Mai viatjàvem en tren. No hi havia una explicació lògica per què fos allà. La nit anterior havíem parlat sobre la mort i sobre si l'energia continua o no. Ell no creia en res més enllà del record. L'endemà, alguna cosa en ell va canviar. Per a mi, més enllà d'intentar entendre el “com”, l'essencial va ser l'efecte: el meu fill va deixar de sentir-se sol. Va sentir que el seu pare seguia acompanyant-lo. I això va transformar alguna cosa profunda en tots dos.

No puc explicar com va aparèixer aquest bitllet. Però sí que puc explicar el que va produir: alleujament, consol i la sensació que el vincle no s’havia trencat.

El llibre

Un diumenge, buscant el barret gris del meu marit en una cistella de l'armari de l'entrada, la vaig buidar completament. Dues vegades. El barret no hi era. Jo estava desbordada de dolor, ràbia i incomprensió. Vaig pujar a l'àtic a plorar; en aquell moment només volia morir-me i reunir-me amb ell.

En baixar, vaig tornar sense saber per què al mateix armari. I aleshores va passar alguna cosa impossible: a la mateixa cistella que havia buidat minuts abans va aparèixer un llibre antic que mai havia vist. No era nostre.

El primer que vaig pensar va ser: “Estic perdent el cap. Necessito ajuda.”

El llibre era La rebel·lió d'Atlas (Atlas Shrugged) d'Ayn Rand. El vaig obrir per comprovar que era real, físic. Obro el llibre i la sorpresa me la vaig endur quan llegeixo a la primera pàgina el següent:

<< […] It is a mystery story, not about the murder of a man’s body, but about the murder -and rebirth- of a man’s spirit>>

Un escalfor em va recórrer el cos. Enmig del dol més devastador, aquelles paraules no em parlaven de destrucció, sinó de continuïtat.

I tot i que en aquell moment vaig pensar que m’estava tornant boja, aquella experiència va acabar sent un dels punts d’inflexió que em van obligar a replantejar-me tot el que creia saber sobre la mort.

La trucada de telèfon

Un dia, mesos després de la mort del meu marit, va sonar el telèfon fixe de casa. No vaig contestar les dues primeres vegades. A la tercera vaig arribar tard, però hi havia un missatge de veu.

En escoltar-lo, vaig sentir que el cos se m’immobilitzava. La veu deia: “Carinyo, et veig, veig la teva cara.”

Era la seva veu.

No vaig dir res a la meva família. Els vaig demanar simplement que escoltessin el missatge i em diguessin què sentien. La meva mare va dir: “És en Carlo.” El meu pare va confirmar el mateix. I quan el meu fill el va escoltar, sense que jo li suggerís res, va cridar: “Papà.”

En aquell moment no vaig pensar en res paranormal. Vaig pensar que potser no estava mort, que podia estar perdut, que necessitava ajuda. Vaig trucar a la policia exigit-ne proves que realment era ell qui estava enterrat.

Dies després, em van ensenyar les fotografies que confirmaven la seva mort. Va ser devastador. Però la trucada havia succeït.

Una cosa és sentir llums o energies. Una altra molt diferent és escoltar la veu de la persona que estimes al contestador automàtic de casa teva.

Durant molt de temps vaig intentar trobar explicacions lògiques a tot el que vaig viure. Vaig dubtar de mi mateixa. Em vaig qüestionar constantment.

Però va arribar un punt en què ja no podia negar la meva experiència directa.

Aquestes experiències no em van fer espiritual. Em van trencar per dins i em van obligar a reconstruir la meva manera d’entendre la vida i la mort. El que va començar com el dol més devastador va acabar obrint-me a la certesa íntima que la consciència no desapareix.

Espectacle lluminós

El març de 2012, va començar a tenir lloc al nostre dormitori un espectacle lluminós que es repetia gairebé cada nit quan em trobava estirada, amb la lampareta de la tauleta de nit encesa i jo, és clar, completament desperta. Eren llums taronges, blanques, que creaven figures geomètriques i es movien com ballant per tota l’habitació. La primera vegada ni tan sols vaig gosar moure’m, fins que vaig sentir i vaig saber que era el meu marit acompanyat del seu ‘equip’. El meu marit era aquella llum taronja, que de vegades prenia forma de cor vermell, de lletres que formaven la paraula “T’estimo”, la seva cara, els seus llavis i, fins i tot, en dues ocasions, la seva silueta humana. Era com tenir davant dels meus ulls un espectacle hologràfic.

Les nits eren la part més meravellosa del dia. Saber que el podia sentir, que podia veure la seva llum, era el millor regal que em podia fer el meu gran amor, el meu marit.

Amb el temps van començar a succeir moltes altres coses. Vaig tenir somnis extraordinàriament vius, van aparèixer sincronicitats molt significatives i vaig rebre informació que més tard es va poder comprovar. Recordo especialment dos missatges relacionats amb el meu fill. En un d'ells vaig percebre amb absoluta claredat que seria seleccionat per a un projecte important de la Universitat de Delft, quan en aquell moment semblava molt difícil. Temps després va passar exactament així. Més endavant vaig rebre una altra informació: que viatjaria al Japó per desenvolupar un altre projecte. També va acabar passant.

Tanmateix, amb el pas del temps vaig comprendre una cosa molt important: el veritable valor d’aquestes experiències no està en l’extraordinari del fenomen. El que realment va transformar-me va ser descobrir que, darrere de totes elles, sempre percebia el mateix missatge: l’amor no havia desaparegut.

Per això avui ja no parlo d’aquestes experiències per impressionar ningú. Les comparteixo perquè van ser les que m’han ajudat a perdre la por a la mort i a comprendre que el vincle amb els qui estimem pot continuar viu d’una manera diferent.

Quins cursos i tallers esteu preparant actualment? Pots explicar-los per convidar els lectors que vulguin saber més?

M.G. La veritat és que sóc una persona a qui li encanta aprendre, però també crear. Sempre estic imaginant nous projectes, nous espais i noves formes d'acompanyar les persones. Quan una idea connecta amb el meu cor, sento la necessitat de donar-li forma i compartir-la.

Si hagués de resumir la meva feina actual, diria que gira al voltant de quatre grans pilars.

El primer és la mediumnitat. A través del meu Taller de Mediumnitat Conscient, acompanyo les persones a descobrir i desenvolupar la seva sensibilitat mediàntica des d'una perspectiva ètica, propera i molt pràctica. Més que ensenyar una tècnica, el meu desig és ajudar-te a confiar en la teva intuïció, entendre millor com funciona la mediumnitat i descobrir que tots posseïm una sensibilitat que es pot cultivar.

El segon pilar és l'acompanyament en els processos de dol, tant individualment com en petits grups. Són espais on les persones poden expressar lliurement el seu dol, sentir-se compreses i descobrir que, tot i que la pèrdua transforma profundament la vida, també pot esdevenir, amb el temps, un camí de creixement i una nova manera d'estimar.

El tercer pilar és un projecte molt especial per a mi: Acompanyar fins al final. Aquest curs va néixer de la meva experiència com a voluntària en un hospici i de la meva formació com a doula de mort. Està dirigit a familiars, cuidadors i a totes aquelles persones que desitgen acompanyar un ésser estimat en l'etapa final de la seva vida amb més serenitat, comprensió i confiança. Crec profundament que ningú ens ensenya a viure aquest moment i, tanmateix, poques experiències poden ser tan profundes i transformadores com acompanyar algú fins al seu últim alè.

I el quart pilar són els espais de trobada i conversa, com els Death Café i el més recent Dream Café, ambdós de participació gratuïta. Són reunions obertes en què compartim experiències i reflexions sobre la mort, els somnis, la consciència i altres grans misteris de l'existència. M'agrada crear llocs on les persones puguin parlar amb llibertat de temes que, moltes vegades, continuen sent un tabú en la nostra societat.

El meu desig és que qualsevol persona que senti aquesta inquietud pugui trobar un espai d’escolta, respecte i diàleg, sense que l’aspecte econòmic sigui un obstacle.

Si hi ha alguna cosa que uneix tots aquests projectes és un mateix desig: oferir espais segurs on les persones puguin fer-se preguntes, créixer, compartir i descobrir que parlar de la mort també pot ensenyar-nos a viure amb més consciència, amb menys por i amb molt més amor.

A qui tingui curiositat per qualsevol d’aquestes propostes, l’invito a visitar la meva pàgina web, www.montsegomez.es, on trobarà tota la informació sobre els propers cursos, tallers i trobades. Serà un plaer donar-li la benvinguda.